"
Només...
Ara que estic apunt d'estar més trist que mai,
ara que em resisteix devilment a estar trist,
ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desitg es l'unic que em sosté mentres vaig, vinc i torne i calle i no dic res,
recorrec uns carrers entre dues clarors i sent el veïnat ocult de l'alegria i en girar un cantó crec que
em vaig a morir.
Senyals
només de tu.
Es parelles lentissimes, esperances encara,
Jo se que t'he de veure,
em resisteix a creure que tot hu he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua companyia, a la teua alegria de viure.
Hu he perdut tot.
Però no t'he perdut encara, encara vius a tu... encara vius... i et sent.
Tal dia fou un mercat,
només hi ha olor de peix,
una humitat per terra bruta i apegalossa...
era alegre estimar-se.
Afirmativament, anavem p'els carrers,
entre èssers i coses,
i la vida era un carrer en camions i nuvis i xiquets i llançols estessos als balcons,
i per damunt de tot un enrenou de ferros i de xiulits de trens que anaven i venien.
I havia aquell home que venia diaris,
i la xica de blanc desitjada per tots,
i havia el monastir de Santa Clara en l'aire del crepuscle tranquil,
com el llums de les cases,
i un cansament dolsisim... i una secreta pena."
Poeta: Salvador Espriu
Sonoritat i veu: Ovidi Montllor i guitarreta tremenda. Al disc "Ovidi Montllor diu coral romput".
La veu li dona eixe sentiment que tant te retrunyeix al teu desestabilitzat cap pero que no pren la forma, pero quant l'escoltes... saps realment que es lo que et fa sentir la cançò, les petites coses que et es escapen. Tal volta de vegades ens fa falta una veu(ja siga real o de manera metafòrica) i un èmfasis en lo que escoltem, diem i sentim per a adonar-nos realment del que és, del que significa i és quant ens colpeja d'una manera tant real que s'ens estarrufen els pèls i perdem el sentit(no físic), ens sacseja la ment... i es quant(al menys jo) diem: Puf. La realitat ens pega dur, ja siga en forma de sentiments que sens dibuixen d'una manera bastant tèrbola pero que sabem realment els que ens diuen, perque nosaltres som els que les formem. Tal volta en eixe precís moment, val la pena tancar-se les llums, les portes del cuarto, les finestres... obscuritat i la teua ment. Es quant realment escoltes i imagines el que realment sents en eixe moment. Pot llegar a donar por. La realitat de la teua ment pot ser molt brutal, instintiva, primitiva... per aixo mateixa pot llegar a asustar, perque es instintiva i primitiva.
Proveu a escoltar a la vostra ment.
